BIOGRAFÍA PERSONAL

El 7 de xineru ñací en Sevares (Asturies) en el añu 1955. Pueblín pequeñu que ocupa un guapu valle surcau pel Piloña, riu que da nombre al conceyu y que ye afluente d'otru riu mas famosu: el Sella. Era el quintu de una familia que siete años mas tarde completó una neñina. Padre empresariu y queseru, madre y abuela dedicaes a pelear con la tropa de güajes, y con un huertu, y unos gochos, y unes gallines espantaes por unos patos.

Allí estudié en una escuela nacional, cantando el himno ídem cada mañana, eso sí, ya no facía falta llevantar el brazu. Lluego a los 9 años fui pa Uvieu onde estudié en el Loyola, un colegiu de los padres escolapios. Toa la mio infancia estuvo marcada por un ambiente cariñosu i rigorosu a partes iguales, y con un hábitu indesmayable: toos los domingos al cine con la mio güela, onde ví toes les películes posibles, eso sí, siempre con calificación 1 apta pa toos los públicos y acompañaes con el No-Do.
L'añu 1968 toa la familia emigra por razones profesionales del cabeza de familia, pa Barcelona, concretamente a Sant Just Desvern. Y ahí nos enfrentamos (y me enfrento) con una realidad diferente: la Catalunya cosmopolita y nacionalista a partes iguales. Y aderezado todo ello por el final del franquismo y nuestra particular versión del 68 y la contracultura. Acabo los estudios de bachillerato en los escolapios de Sarriá (error involuntario de mis padres que me llevó directamente a comprender la teoría de clases de don Karl), y, ante la imposibilidad de estudiar cine en nuestro país (Franco acababa de cerrar la escuela oficial de Madrid), ingreso en Filosofía y Letras de la Universidad Autónoma de Barcelona y en EMAV (curso corto, 1972-73, por la conflictiva situación de dicha escuela). Época de cine-clubs y filmotecas, de grupos de teatro y de pintores de murales, y sobre todo de cine en super8. Y también de Rosa. Y de muchos amigos que aún lo siguen siendo.

El golpe en el hígado del servicio militar marcó de manera radical el fin de las utopías universitarias y el compromiso con una vida adulta en busca de profesión. Primero una etapa de aprendiz de carpintero que me colocó en mi sitio como trabajador manual mediocre. Luego la casualidad me llevó a iniciarme en l'Escola Massana dando un curso de cine en S8. La meva recent titulació d'Historiador de l'Art em facilità la incorporació com a professor polivalent en aquesta escola d'art i disseny. A la vegada el meu contacte intermitent amb el cinema professional s'inicia l'any 1979 com a ajudant de direcció del curtmetratge de Xavier Benlloch "El noi que llegia Marcuse" de la mà del seu guionista Jaume Creus (amb el qual havíem fet l'any 1975 el documental "Gespa-Price").
Els anys 80 estant marcats per la paternitat (vol dir maternitat mal compartida), amb dues filles, una vida de parella enfeinada; i un intent de compatibilitzar la labor docent de l'escola amb incursions en la professió cinematogràfica (guió, producció, i direcció). Per cert, apareix el vídeo, i introduïm a l'escola els Procediments Contemporanis de la Imatge l'any 1982.

Als inicis dels 90, amb en Romà Guardiet, col·laboro en els seus dos llargmetratges: "Solitud" i "El somni de Maureen". Però surto del segon rodatge elegit director de l'Escola Massana. Del 1993 al 2000 coordino l'Equip de Direcció, i tinc l'experiència més gratificant en l'àmbit de la gestió (tot fent de frontissa entre l'Administració Municipal i l'Autonòmica) que segurament mai més tindré, inclosa la satisfacció de gaudir d'uns companys d'equip impagables.

En la dècada del 2000 col·laboro amb el Poble Espanyol, m'incorporo a m-grup (gràcies al sempre estimat Jaume Cabaní), i a la junta de l'A-FAD, tot reafirmant la meva condició indestriable de professor de l'Escola Massana.
I torno a capficar-me en la realització de vídeos i en tornar al cinema... ho aconseguirem el 2020, el 2030?
Mentre vinc de presentar una tesi doctoral el setembre del 2017..."cum laude" va atorgar el generós jurat (Dra. Mireia Freixa, Dra. Pilar Vélez, Dra. Isabel Campi: gràcies!).

L'any 2018 ens ha portat altres llums a la nostra vida: un net i una neta quasi simultanis de les nostres dues filles...no hi ha paraules. I continuen les llums: un tercer net el 2022: com no estar jubilat?